Blog
per Esther Montoy
Abraçant la meva pròpia història
Avui us vull compartir una cosa molt personal.
He dubtat molt sobre quin havia de ser l'idioma d'aquest espai que està naixent des del cor.
I m'he adonat que, abans de triar una llengua, havia d'explicar la meva història.
Visc a Catalunya.
La llengua que parlo al meu dia a dia és el català.
Què passa quan sents que el teu fill està absorbint el teu malestar emocional?
Ho notes en coses petites.
En una mirada més seriosa del que és habitual.
En un silenci que abans no hi era.
En una especial sensibilitat a l'ambient.
En un símptoma de malestar físic.
En una manca de voluntat en les tasques.
I llavors apareix una cosa molt humana:
LA CULPA
Estimar el que és
De vegades és molt difícil estimar què és.
Sobretot quan el que està passant no encaixa amb allò que la nostra ment creu que “hauria” d'estar passant.
I normalment aquesta idea del que hauria de ser no neix de la llibertat…
sinó del conegut.
De la nostra zona de confort.
Si realment vols renéixer, el lliurament és a morir. T'atreveixes?
La majoria de vegades, quan escoltem la paraula “morir”,
la ment se'n va directament a la mort física.
A deixar aquest pla.
A desaparèixer per sempre.
M'acompanyo amb compassió
Avui et vull compartir una frase que m'ha arribat profundament llegint uns textos.
La sento molt valuosa… i tant de bo també et pugui acompanyar a tu.
Moltes vegades mirem cap al nostre passat des del que avui sabem.
I és clar… avui en sabem més.
Sentir que la teva vida va a la deriva.
Com si estiguessis en un vaixell al mig del mar.
Sense port clar.
Sense mapa.
Sense saber gaire bé cap on anar.
Fer-se una bestiola bola
La bestiola bola, quan sent perill, no fuig ni ataca.
S'enrotlla.
Es protegeix.
És la seva manera de sobreviure.