Esther Montoy

Terapeuta Corporal Integrativa

És des del meu propi camí, des d'allò viscut i travessat, que avui em puc acostar a tu.

No des de tenir totes les respostes,
sinó des d'haver transitat també moments de confusió, de bloqueig, de no saber cap on anar.

Sé què és sentir que alguna cosa et limita,
que t'allunya d'aquesta llibertat més essencial.

Moments en què sembla que no avances,
que no hi ha expansió…
i que, en lloc de viure plenament,
simplement vas sobrevivint dia a dia.

I enmig de tot això,
de vegades una s'oblida del camí de tornada a si mateixa.

Si alguna cosa d'això ressona en tu,
només et vull dir que no estàs sola.

Jo també he estat aquí…( i moltes vegades torno)

I el camí de tornada…
continua existint.

Esperant, amb calma.

Et convido a florir i a descobrir tot alló que ets capaç d'aconseguir.

El camí és infinit.

Anem travessant capes, una rere l'altra…
Cadascuna amb el seu propi color:
algunes més lluminoses, d'altres més intenses, d'altres més fosques.

I totes, absolutament totes, són necessàries.

De vegades, sense adonar-nos-en, ens quedem més temps del que cal en alguna d'elles.
I és aleshores quan apareix el patiment… no per la capa en si mateixa, sinó per quedar-nos-hi aturats.

Per això, avui vull animar-te a donar-te permís.
Permís per tornar a confiar en la teva pròpia saviesa.

En el teu cos.
En el teu sistema nerviós, que sap com tornar a l'equilibri, a la regulació, a aquest lloc intern on tot pot tornar a ordenar -se.

Aquest camí continua viu dins teu. Sempre.

Quan vaig descobrir que estava embarassada, no confiava en la meva capacitat per ser una bona mare.

Hi havia dubtes, pors... una sensació de no estar a l'altura.

L'embaràs no va ser fàcil, i va portar alguns reptes.
Però, al mateix temps, em va regalar una cosa inesperada: l'oportunitat d'aturar-me.
De quedar-me a casa.
De començar a mirar-me.

En aquell moment no n'era conscient, però aquell espai de pausa va ser un veritable regal.
L'inici silenciós d'alguna cosa molt més profunda.

Durant aquell temps van començar a aflorar creences que fins aleshores havien passat desapercebudes.
Límits interns que demanaven ser vistos, compresos… i transformats.

Així va començar un llarg camí honest d'autoconeixement.
Un camí on vaig anar trobant les meves ombres i també les meves llums.

I no el vaig recórrer sola.
Vaig rebre l'acompanyament de persones que, amb presència i eines, em van ajudar a netejar la mirada:
cap a mi mateixa, cap als altres… i cap a la meva pròpia història.

Aquell procés va marcar un abans i un després en la meva manera de viure...i viure(m).


Formació


Escriu-me