M'acompanyo amb compassió
Avui et vull compartir una frase que m'ha arribat profundament llegint uns textos.
La sento molt valuosa… i tant de bo també et pugui acompanyar a tu.
Moltes vegades mirem cap al nostre passat des del que avui sabem.
I és clar… AVUI SABEM MÉS.
No només per allò après,
sinó per tot allò viscut.
Perquè al final, també venim a això:
tornar-nos més sàvies a través de l'ampli ventall d'experiències.
Però quan mirem enrere amb aquesta nova claredat,
apareix una cosa molt comuna:
LA CULPA.
Aquesta sensació de:
“ho podria haver fet diferent…”
“si hagués sabut això…”
“si no hagués repetit…”
I això encara s'intensifica més en la maternitat o la paternitat.
Aleshores arriba l'autojudici.
La tristesa.
La ràbia.
I entrem en un bucle…
com un peix que es mossega la cua.
I aquí va la frase que avui m'ha travessat:
“La culpa que sents ara no ve perquè vas fer alguna cosa malament…
ve perquè avui pots veure amb més claredat.
I aquesta claredat, si no s'acompanya amb compassió,
es converteix en autojudici.”
On hem deixat l'autocompassió cap a nosaltres mateixes?
Perquè en aquell moment…
vam fer el millor que podíem
amb el que sabíem,
amb l'edat que teníem,
amb la història que portàvem.
I això se'ns oblida.
Així que ara…
on estiguis llegint això,
t'invito a parar un instant.
Tanca els ulls.
Respira profund tres vegades.
I regala't una abraçada.
Mà dreta sota l'aixella esquerra.
Mà esquerra sobre l'espatlla dreta.
Queda't aquí un moment.
Prem-te.
Mima't.
I mentre t'abraces, repeteix:
“No necessito tornar enrere per reparar-ho tot.
Puc començar des d'on sóc ara.
I em dono les gràcies per poder veure-ho en aquest moment.”
Som al camí.
Només necessitem afegir alguna cosa essencial:
COMPACIÓ CAP A NOSALTRES MATEIXES
Àudio per a una meditació guiada :
