Si realment vols renéixer, el lliurament és a morir. T'atreveixes?
La majoria de vegades, quan escoltem la paraula “morir”,
la ment se'n va directament a la mort física.
A deixar aquest pla.
A desaparèixer per sempre.
Però morir va molt més enllà.
Morim constantment.
Cada dia moren milions de cèl·lules al nostre cos.
Moren emocions.
Creences.
Formes de veure la vida.
Relacions.
Projectes.
Etapes senceres dels que vam ser.
I de vegades, el que mor no és el final en si mateix…
sinó la forma.
Mor una manera de viure alguna cosa
perquè pugui néixer una altra de nova.
Hi ha morts que es queden en allò superficial.
I altres que, si t'ho permets,
travessen llocs molt més profunds.
I aleshores…
les coses ja no succeeixen des del mateix lloc dins teu.
També poden morir parts de la teva identitat.
Versions de tu.
Maneres de reaccionar.
Vells patrons.
I, sincerament,
cada cop sento més que això és una de les coses més sanes que podem regalar-nos en aquesta existència:
deixar-nos morir una vegada i una altra…
per poder renéixer.
Deixar anar el vell.
Allò que ja no té vida.
Allò que ja no sosté la persona que avui som.
Perquè la vida no deixa d'actualitzar-se.
I nosaltres tampoc.
Aleshores la pregunta és:
Des d'on em moc avui?
Què és això que ara mateix em fa pessigollejar per dins?
Què ja no puc sostenir més?
I quina part de mi demana una nova manera d'existir?
De vegades seguim agafant-nos a coses que ja són mortes.
I el patiment apareix justament aquí:
a la resistència.
A què t'estàs resistint?
Què passaria si et permetessis sentir completament l'emoció d'alguna cosa que s'està morint en tu?
Potser apareix buit.
Incomoditat.
Silenci.
A mi m'ajuda imaginar que aquest buit no és realment buit.
Està fent espai.
Espai per a nous brots.
Més frescos.
Més vius.
Més alineats amb qui sóc avui.
