Estimar el que és
De vegades és molt difícil estimar què és.
Sobretot quan el que està passant no encaixa amb allò que la nostra ment creu que “hauria” d'estar passant.
I normalment aquesta idea del que hauria de ser no neix de la llibertat…
sinó del conegut.
De la nostra zona de confort.
D'aquests llocs interns que busquen protegir ferides antigues: abandó, rebuig, humiliació, traïció, inseguretat…
Aleshores apareix la resistència.
Volem sortir d'on som…
però alhora ens quedem.
Tenim una situació concreta
i desitgem que sigui diferent.
Una altra parella.
Un altre treball.
Una altra casa.
Que la conversa hagués anat diferent.
Que el menjar no s'hagués cremat.
Que el cotxe no s'hagués trencat.
I aquí apareix una part molt humana que totes tenim:
la víctima interna.
Aquesta veu que es queixa.
Quina protesta.
Que sent que la vida l'hauria de tractar d'una altra manera.
I si ens despistem…
acabem alimentant-la sense adonar-nos-en.
L'interessant és que avui la neurociència comença a explicar una cosa molt profunda:
el nostre cervell està dissenyat per detectar amenaça i enfocar-se més fàcilment en allò negatiu.
L'amígdala —una estructura relacionada amb la supervivència emocional— s'activa abans davant del perill, la pèrdua o la incomoditat.
I a més, el cervell crea connexions neuronals més fortes quan repetim certs pensaments i emocions.
Per això, com més habitem la queixa, la resistència o “això no hauria d'estar passant”, més fàcil és que el nostre sistema hi torni automàticament.
Però també hi ha una altra possibilitat.
Gràcies a la neuroplasticitat, el cervell es pot transformar.
Podem crear noves maneres de relacionar-nos amb el que vivim.
I aquí apareix una cosa que per a mi ha estat profundament reveladora:
moltes vegades, la veritable transformació no passa quan aconseguim canviar el que passa fora…
sinó quan deixem de lluitar contra allò que ja és.
Acceptar no vol dir resignar-se.
Ni justificar-ho.
Ni deixar d?actuar.
Acceptar vol dir deixar de barallar-te internament amb la realitat.
Perquè només quan puc mirar alguna cosa tal com és…
puc començar a transformar-ho des d'un lloc conscient.
I curiosament, moltes vegades el canvi arriba just allà.
Quan deixo de tensar-me contra la vida.
Per això avui et vull convidar a parar un instant.
Mira la teva vida al voltant.
I encara que hi hagi coses que encara no comprenguis…
pregunta't:
què passaria si pogués obrir una mica més el cor cap a això que estic vivint?
Potser la ment no ho pot entendre tot.
Però el cor…
moltes vegades sí que pot abraçar-lo.
I potser evolucionar no consisteix a controlar més la vida…
sinó a aprendre a estimar-la més.
