Fer-se una bestiola bola
La bestiola bola, quan sent perill, no fuig ni ataca.
S'enrotlla.
Es protegeix.
És la seva manera de sobreviure.
Els humans fem una cosa semblant.
Quan alguna cosa fa massa mal,
quan sentim que no hi ha espai per al que som,
ens encongim.
Ens fem petits.
Callem.
Ens guardem.
Fins aquí, tot força humà.
El problema apareix quan a la teva família no està ben vist fer-se bestiola bola.
Quan la consigna implícita és una altra:
“aquí no s'està trist”
“no exageris”
“espavila”
“no passa res”.
Aleshores passa una cosa curiosa.
El nen o la nena que necessita recollir una estona
comença a sentir-se equivocat per necessitar-ho.
I apareix una segona capa de dolor.
No només fa mal el que va passar.
També dol no tenir permís per protegir-te.
Així que aprens a fer-ho d'amagat.
Et fas bestiola bola per dins
mentre per fora fas veure que tot està bé.
Somrius.
Compleixes.
Funcions.
Però a dins segueixes fet bola.
I és clar…
des de fora ningú no entén per què et costa tant obrir-te.
Per què trigues tant a confiar.
Per què de vegades desapareixes emocionalment.
Perquè ningú no va veure quan vas aprendre a amagar-te.
Fer-se bestiola bola no és el problema.
De vegades és una manera molt sàvia de cuidar-se.
El problema és quan no hi va haver ningú que et digués:
“quan vulguis, pots sortir-ne.”
Perquè una bestiola bola no viu sempre enrotllada.
S'obre quan es torna a sentir segur.
I moltes vegades la teràpia és justament això.
Un lloc on algú no t'empeny a sortir.
Però es queda a prop mentre decideixes fer-ho.
A casa teva estava permès fer-se bestiola bola?
