Què passa quan sents que el teu fill està absorbint el teu malestar emocional?
Ho notes en coses petites.
En una mirada més seriosa del que és habitual.
En un silenci que abans no hi era.
En una especial sensibilitat a l'ambient.
En un símptoma de malestar físic.
En una manca de voluntat en les tasques.
I llavors apareix una cosa molt humana:
LA CULPA
“Ho hauria de fer millor.”
“No hauria de notar aquestes coses.”
“Els nens haurien de ser feliços.”
“No puc estar de mal humor”.
“He de solucionar les meves coses com més aviat millor perquè no influeixin sobre el meu fill”.
Com si la nostra tasca fos construir-los una infància sense esquerdes.
Però la vida —també la dels nens— no funciona així.
Els fills/es no només escolten el que diem.
Senten què passa.
Perceben el que circula a l'aire emocional de la casa.
I aleshores arriba el dilema.
Intentar protegir - los de tot ,
o acceptar que també estan vivint la pròpia experiència de vida.
De vegades l'impuls és salvar-los.
Treure'ls qualsevol incomoditat.
Tancar ràpid allò que fa mal.
Però hi ha una altra possibilitat més incòmoda i més honesta.
Usar aquest moment com una invitació a mirar-te.
Preguntar-te què passa en tu.
Quines emocions estan circulant.
Quines coses potser també necessiten ser ateses.
No per carregar el nen/a amb la teva.
Sinó precisament per fer-te'n responsable.
Perquè quan un adult@ es mira,
alguna cosa a l'ambient també canvia.
I el nen/a aprèn una cosa molt valuosa:
que les emocions existeixen,
que es poden travessar,
i que no cal amagar-les per continuar estimant-se.
Els nostres fills/es no necessita una família perfecta.
Necessita una família real
amb matisos,
amb moments fàcils i altres de més difícils.
Això també forma part de la història.
Del seu aprenentatge.
De la manera d'entendre el món.
La nostra tasca no és salvar-lo de tot.
És acompanyar-lo mentre descobreix el seu camí.
I, de vegades, en aquest procés,
també descobrim alguna cosa important sobre nosaltres.
Perquè criar un fill/a no consisteix a ensenyar-lo a viure.
La vida passa per si mateixa, el creixement passa.
El que sí que podem fer és oferir presència, sosteniment i un lloc segur des d'on pugui seguir connectat a qui ja és.
I, quan notes que alguna cosa al teu fill es mou cap a la incomoditat,
abans de córrer a canviar-ho o resoldre'l,
potser et pots preguntar què s'està movent també en tu.
Perquè criar un fill també és una de les formes més profundes
d'aprendre a mirar-nos.
Quan alguna cosa es mou al teu fill,
et culpes o t'escoltes?
