Viatge a Colòmbia. El viatge.

Encara estic aterrant aquest viatge.
I crec que trigaré una mica a fer-ho.

Abans de marxar, el meu imaginari era un.
A la tornada…
ha superat totes les meves expectatives.

Ha estat una combinació perfecta de dies lliures per explorar, investigar i gaudir del país, i d'altres de retir, formació i connexió amb cultures ancestrals, amb cultures indígenes (els Koguis).
Una oportunitat per amarar-me, fins on m'ha estat possible, d'altres maneres d'entendre la vida, la natura i la relació amb allò que ens envolta.

Però el viatge va començar sent un repte des del primer moment.
Només posar un peu a l'últim aeroport, el taxista que venia a recollir-nos va cometre una primera infracció.
I el meu sistema d'alerta es va encendre.

Crec que mai no havia dit una mentida d'una manera tan conscient:
«No corri, que em mareig fàcilment.»

La por va aparèixer.
I amb ell, el meu sistema simpàtic es va activar.

I que curiós…
perquè la por no acostuma a ocupar un lloc protagonista dins la meva zona de confort.

Però allà hi era.

Por de la gent.
Por als animals.
Por a l'entorn.
Por al mar.
Al vent.
A la nit.
Als sons de la nit.
A allò desconegut.
Que pogués passar-me alguna cosa.
A no tornar-hi.

I, sobretot, la por apareixia quan es ponia el sol.

Durant el dia podia respirar, gaudir, explorar.
Encara sort.

La cabana on dormíem durant el retir estava a primera línia de mar.
La meva mestra (Catalina Rojas) em va oferir canviar de lloc.( Gràcies Catalina pel teu suport en aquest moment i sense moltes paraules donar-me forces per quedar-me al lloc)

I vaig tenir clar que no volia fugir.
Vaig sentir que potser aquella era precisament l'oportunitat de travessar el que passava.

De quedar-me.
De sentir.
De sostenir-me.
De confiar.

Així que em vaig quedar allà.

Amb la meva por.
Amb el meu cos.
Amb el meu sistema nerviós.

I, a poc a poc…
alguna cosa va començar a afluixar-se.

La nit va deixar de ser tan amenaçant.
I vaig poder tornar a dormir més tranquil·la.

Grans aprenentatges.
Grans experiències.

Però això us ho explicaré un altre dia.

Perquè quan va acabar el retir va començar una altra aventura.

Aquesta vegada amb dues amigues,
amigues de l´ànima.

I el viatge es va tornar a posar interessant.

Tot semblava sortir al revés.
Tot semblava posar-se en contra nostra.

Cada dia apareixia una nova situació que ens feia preguntar-nos:

Què està passant?
Què hem fet malament?
Què ens estem deixant de sentir?
Què està passant amb aquesta energia tan densa?

Colòmbia semblava no voler deixar-nos arribar al nostre destí:

Pereira.

Ho intentem de setze maneres diferents.
I cap va funcionar.

Fins que, finalment, ens rendim.
No a la frustració.
Sinó al missatge subtil que estàvem rebent…
I canviem de plans.

El nou pla també va ser tot un repte.

Pujant de quatre grapes per la muntanya amb les maletes, al capvespre, arribem a l'hostal que havíem reservat.

I allà vam descobrir que la nostra habitació tenia…

un sol llit per a tres. Increïble! ( Rialles a riallades per sostenir i equilibrar el sistema ... el cos sap molt)

Sense finestres.
Sense mosquitera.
Directament al mig de la selva.

Ens hi vam quedar dues nits.

No us explicaré tots els detalls.
Encara els estic processant.

I aleshores va arribar un altre moment.

Nosaltres teníem previst tornar el dia 11.
El dia 10, a les nou del matí, havíem d'agafar el vol de Bogotà a Barcelona (bo a Toronto primer).

Però, en un moment…
alguna cosa va fer clic dins nostre.

Alguna cosa ens estava cuidant.

La Serra de Santa Marta ens estava acompanyant.

I el missatge que ens arribava era clar:

no hem de continuar viatjant per aquí.
Hem de tornar a casa.

Era un missatge tan profund i tan clar que vam decidir escoltar-lo.

Sense donar-hi gaires voltes.
Sense intentar convèncer la ment.
Sense pensar gaire en els diners de canviar els vols.
Ni en què podien pensar els altres.

Escoltem.
I actuem.

I des d'aquell moment…
tot va començar a fluir.

Les portes s'obrien.
Els trajectes encaixaven.
tot fluia...

Cada petit detall semblava posar-se a favor nostre.

Vam tornar a casa el dia 8.

I uns dies després, el 10 d'agost, Colòmbia va patir un terratrèmol de magnitud 7,4. Pereira va ser una de les zones més afectades.

No vull convertir aquesta coincidència en una explicació.

No sé si la nostra intuïció hi va tenir res a veure.
No sé si fou casualitat.
No sé si hi ha res més gran que nosaltres que, en determinats moments, podem percebre.

El que sí que sé és el que vivim.

Sé què vaig sentir. (sentim)
Sigues la claredat d'aquell moment.

Sé que alguna cosa dins meu (el nostre) va dir «fins aquí» .

I sé que, aquesta vegada, vaig triar (vam triar) escoltar.

I ara estic (estem) aquí… a casa…
encara intentant integrar tot el que ha passat.

Impactada pel que ha passat a Colòmbia.
Per les persones afectades.
Per les pèrdues.
Per tot el dolor que deixa un fet així.

I també impactada per la nostra experiència.

Pereira, aquell lloc on intentem arribar de totes les maneres possibles i on no aconseguim arribar…

va ser una de les zones més afectades.

I aleshores em quedo amb una pregunta que no sé respondre:

Què va ser allò que sentim?

Com vam poder llegir aquest missatge?
Per què en aquell moment sentim que havíem de parar?
D'on va venir aquella certesa?

Potser mai no ho sabrem.

Però hi ha moments a la vida en què la ment no té cap explicació.

I potser no sempre necessitem tenir-ne.

De vegades només necessitem aprendre a escoltar.

Escoltar el cos.
La intuïció.
El que passa a dins.
El que passa fora.
I confiar.

Perquè quan entres en contacte amb alguna cosa que sents més gran que tu…

potser no necessites comprendre-ho tot.

Només estar disponible per escoltar-ho.

I després…

atrevir-te a actuar.

Aquí estic, disponible per donar suport a Colòmbia. Una abraçada enorme a togues les meves companyes de retir i de vida que es troben en aquesta experiència de vida de forma directa. 🤍