Estic repassant apunts d’una de les formacions que vaig fer amb la Rut Muñoz, buscant respostes per comprendre millor aquesta etapa tan intensa que és l’adolescència.
A casa estem travessant un moment familiar complicat. Primer d’ESO. Canvi d’edifici escolar, canvi de dimensió, canvi de gent, d’horaris, de relacions i de reptes. De ser els grans a passar a ser els petits de l’isntitut. A més s’ha ajuntat amb un desajust físic que estem ja acompanyant… ( Això us ho explicaré en un altre escrit. Ara mateix encara estem en plena investigació, però us avanço que, quan us ho expliqui, no us deixarà indiferents.)
I tot això, justament, en una de les etapes més retadores de la vida.
A vegades intentem entendre què els passa als nostres fills i filles sense adonar-nos que, en realitat, estan travessant una transformació enorme. Ja no són els infants que coneixíem, però encara estan descobrint qui volen ser.
I potser una part del que ens costa tant és acceptar que ja no podem acompanyar-los de la mateixa manera que ho fèiem abans.
El foc de l’adolescència
Segons la mirada de la medicina tradicional xinesa, l’adolescència es pot relacionar simbòlicament amb l’element Foc, vinculat al Cor.
El foc ens parla d’expansió, de moviment, d’energia, d’expressió i de vida.
La mirada de l’adolescent comença a dirigir-se cap a l’exterior. Ja no n’hi ha prou amb quedar-se a casa, sota l’empara de la família. Hi ha una necessitat creixent de sortir al món, explorar-lo, descobrir-lo i experimentar-lo.
El motor s’ha d’engegar.
Hi ha curiositat, ganes de provar, de relacionar-se, d’experimentar i de descobrir què hi ha més enllà del món conegut.
I, inevitablement, la relació amb el pare i la mare també canvia.
Perquè arriba un moment en què ja no els podem donar tot allò que necessiten. No perquè deixem d’estimar-los, sinó perquè hi ha aprenentatges que només poden fer per ells mateixos.
Destruir per construir
Una de les idees que més m’ha fet pensar és aquesta: l’adolescent necessita qüestionar i, de vegades, trencar els patrons familiars per poder trobar els seus propis.
I això, vist des de fora, ens pot sobtar molt.
És com si, de cop, no reconeguéssim el nostre fill o la nostra filla.
Allò que abans funcionava ja no funciona. Allò que abans acceptava, ara ho qüestiona. Allò que abans li agradava, ara potser li molesta.
I, si ens despistem, podem quedar atrapats en el desig que torni a ser aquell nen o aquella nena que coneixíem, aquell infant amb qui ens enteníem i a qui, d’alguna manera, havíem anat modelant.
Però potser la salut no és que torni a ser qui era.
Potser la salut és que pugui deixar de ser-ho.
Que pugui començar a construir una identitat pròpia, encara que aquesta no coincideixi amb la nostra.
Com si, a dins seu, necessités poder dir:
«No soc exactament com la meva família, encara que la porti dins meu. Ara necessito descobrir qui soc, què sento, què vull i com vull viure.»
I aquí és on comença el gran moviment de separació.
«Necessito allunyar-me una mica de vosaltres per poder trobar-me a mi mateix. Necessito descobrir el meu propi “jo soc”, no només ser allò que espereu de mi.»
Des d’aquesta mirada, allò que de vegades interpretem com a destrucció pot formar part d’un procés de diferenciació.
L’adolescent qüestiona, desafia, s’oposa i posa a prova els límits. Necessita desmuntar algunes peces del món que coneix per començar a construir-ne un de propi.
I el foc té aquesta doble naturalesa: pot cremar allò que ja no serveix, però també pot il·luminar el camí.
I nosaltres, els pares i les mares, com ho sostenim?
Aquí és on la teoria es troba amb la vida real.
Perquè una cosa és entendre que l’adolescència implica transformació, i una altra és viure-la cada dia a casa.
Sents que perds el control.
Que se t’escapa de les mans.
Que fa el que vol.
Que et pren el pèl.
Que ja no t’escolta.
I potser, en alguns moments, fins i tot et preguntes què has fet malament.
Però potser no es tracta de recuperar el control que teníem abans, sinó d’aprendre a ocupar un lloc diferent.
Un lloc des d’on continuar acompanyant sense envair.
Posar límits sense anul·lar.
Ser-hi sense voler decidir-ho tot.
Perquè és en aquesta etapa quan comencen a expressar-se amb una veu pròpia. Una veu que pot ser incòmoda, que pot qüestionar les nostres decisions i que, de vegades, ens posa davant de parts de nosaltres mateixos que també necessiten ser revisades.
I això no vol dir que tot s’hi valgui.
Vol dir que hem d’aprendre a distingir entre allò que forma part de la construcció de la seva identitat i allò que necessita límits, protecció i acompanyament.
L’alegria: una altra manera de mirar
Un altre aspecte que em va fer reflexionar és el paper de l’alegria en aquesta etapa.
Des de la mirada de la medicina tradicional xinesa, l’alegria s’associa a l’element Foc i al Cor.
Però, més enllà d’aquesta interpretació, em quedo amb una pregunta:
Què necessita un adolescent per sentir-se viu, connectat amb ell mateix i amb ganes de sortir al món?
Potser necessita sentir que pot escollir.
Que pot dir que sí, però també que no.
Que pot expressar allò que sent sense haver de deixar de ser estimat per això.
Que pot descobrir què li agrada, què li interessa i què li desperta entusiasme.
Perquè dir que sí a la vida també implica poder dir que no a allò que no sentim com a propi.
I aquí apareix un conflicte que moltes famílies coneixem molt bé.
Què passa quan el «no» del nostre fill o filla entra en contradicció amb els patrons que nosaltres hem construït? Què passa quan allò que necessita explorar no encaixa amb les expectatives familiars o socials?
Vivim en una societat que sovint ens empeny a complir, produir, obeir i encaixar. Una societat que, de vegades, sembla preferir que funcionem com peces d’un engranatge abans que no pas que ens preguntem qui som.
I, enmig de tot això, l’adolescent necessita provar, equivocar-se, experimentar i aprendre a reconèixer els seus propis recursos.
El foc que ens posa a prova
L’adolescent vol autonomia.
Vol menys supervisió.
Vol prendre decisions.
Vol equivocar-se i descobrir què passa quan ho fa.
Vol experimentar els límits per entendre on comença i on acaba.
I, de vegades, això implica ficar-se en embolics, prendre decisions que no compartim o posar a prova la nostra paciència.
Però què passaria si, en lloc de mirar només allò que ens incomoda, intentéssim escoltar què hi ha al darrere?
Què necessita descobrir?
Què està intentant expressar?
Què hi ha en aquest comportament que encara no sap posar en paraules?
Això no vol dir deixar-los sols ni permetre qualsevol conducta. Vol dir oferir-los un espai on puguin créixer amb autonomia, però també amb presència, orientació i límits que els protegeixin.
Perquè el foc adolescent necessita espai per expressar-se, però també necessita un entorn prou segur per no cremar-se.
I si els adolescents també fossin miralls?
La Rut Muñoz els anomena oracles.
Aquesta idea m’ha fet aturar.
I si, de vegades, els nostres adolescents ens estiguessin mostrant alguna cosa més enllà del seu propi procés?
I si allò que ens qüestionen, allò que rebutgen o allò que ens costa tant sostenir també ens convidés a mirar què està passant a casa?
Quin clima emocional respira el nostre fill o filla?
Quin espai té per expressar-se?
Pot dir que no sense que això es converteixi en una batalla?
Se sent escoltat, fins i tot quan no estem d’acord amb ell?
Podem sostenir la seva diferència sense viure-la com un rebuig?
Potser els seus comportaments no són missatges que haguem d’interpretar sempre, però sí que poden ser una invitació a observar-nos, a revisar les nostres dinàmiques i a preguntar-nos què necessita canviar en la manera com ens relacionem.
Perquè acompanyar l’adolescència també ens demana créixer a nosaltres.
Et proposo una cosa
Si a casa esteu travessant una etapa complicada amb el vostre adolescent, et convido a provar una cosa senzilla.
Activa el teu propi foc.
Busca aquella alegria interna que potser ha quedat amagada sota el cansament, les preocupacions i els conflictes quotidians.
I prova de mirar el teu fill o la teva filla amb un somriure.
No perquè tot estigui bé.
No perquè hagis d'amagar el que sents.
Ni perquè hagis de fingir una alegria que no tens.
Sinó perquè, fins i tot enmig de les dificultats, podeu continuar trobant petits moments de connexió.
Una mirada.
Una broma compartida.
Una estona sense retrets.
Una conversa que no tingui com a objectiu corregir-lo.
Una abraçada, si la vol.
De vegades, el primer pas no és intentar canviar l'adolescent, sinó canviar una mica el clima des d'on ens relacionem amb ell.
L'alegria també es contagia. I l'amor, quan troba espai per expressar-se, pot obrir portes que el control manté tancades.
I et proposo, a més, un petit gest corporal: pots localitzar la zona del timus, a la part superior i central del pit, darrere de l'estèrnum, i fer-hi uns vint copets suaus amb les puntes dels dits, mentre respires amb calma.
No és una fórmula màgica ni una manera demostrada d'activar l'alegria, però pot ser un petit ritual per aturar-te, tornar al cos i recordar-te que tu també necessites cura.
Perquè potser, mentre els nostres adolescents busquen el seu propi camí, nosaltres també tenim l'oportunitat de revisar el nostre.
De recuperar el nostre foc.
De reconnectar amb la nostra alegria.
I de recordar que no necessitem tenir totes les respostes per continuar sent-hi.
Potser no podem evitar que cremin alguns patrons. Però sí que podem procurar que, enmig del foc, continuïn sentint que tenen un lloc on tornar, un lloc amb un BON CLIMA.
